Diuen que tot passa en aquesta vida, cert..., diuen també que fins i tot els epílegs més tristos tenen la seva música i la seva cosa escènica...melangioses.
Prens una decisió que
saps transcendent i carregues tot el pes de la consciència en la teva ànima, és
el millor per a tots penses..., creus..., sents...
Aquest endemà de
les paraules ja està tot dit i no hem compartit l’escalfor del mateix llit. Sura
en l’ambient una calma xixa, un aire silent i respectuós amb la mala nit que
ens veiem als rostres. M’escalfo el cafè amb llet i busco la bossa de carquinyolis...Soc
allà dret a un costat i les llàgrimes comencen a caure’m damunt la tassa mentre
pesco els rossegons amb la cullereta..., estrany regust salat i dolç..., sé que
m’observes, sé que pensem el mateix, que són els darrers carquinyolis que
queden, testimonis de la nostra darrera espurna d’il.lusió i fè compartida a Castellfollit...,
llàgrimes de carquinyoli callades per a despedir i honorar malgrat el dolor, les
millors intencions de les persones bones !!!
Enfilo el cotxe
per la Serra de Santa Magdalena, és un diumenge soleiat i solitari, buit i acollidor
alhora..., sona majestuosa la 3ra simfonia de Mahler, tots els fragments de la
vida que deixes enrrera percuteixen al teu cervell..., moments..., records..., esperits
de i paratges compartits fins fa 4 dies...
Collfred... geogràficament
coll de partió entre el Bisaure i Vall d’en Bas, metafòricament la divisòria que
ens allunya en la distància...,el punt de no retorn...,el camí vers qui sap ón
!!!
Chi sa dove, chi
sa dove !!! (La pioggia nel pineto - Gabriele d’Annunzio)
.......
E andiam di fratta in fratta,
or congiunti or disciolti
(e il verde vigor rude
ci allaccia i melleoli
c'intrica i ginocchi)
chi sa dove, chi sa dove!
E piove su i nostri volti silvani,
piove su le nostre mani ignude,
su i nostri vestimenti leggeri,
su i freschi pensieri
che l'anima schiude novella,
su la favola bella che ieri m'illuse,
che oggi t'illude,
o Ermione.
Algú que em vol bé diu que encara no he fet el dol, que l’he tapat o posposat inconscientment vivint un present que per fí me’l sento com la terra sota els meus peus, amb plena consciència de qui soc i vull ser, un viatge que ha begut de totes les Ítaques que he transitat però just ara m’adono de la fondària del meu port interior, la meva pau és la meva fortalesa.
Si no m’estimo no
puc donar. Només puc donar allà que ja soc... I és quan dono que soc feliç...així
de simple, així de potent....
Tot passa en
aquesta vida, es cert...,fins amb dolor i desesperança profundes, si acceptes la
Vida amb amor i humiltat, ella t’obre camins que ni tu ni la teva sobèrbia intel.lectual
mai albiraven i ja eren allà. A fí de comptes, la Vida només vol per a tu el que tu vols per a la Vida...tu
tries !!!...pastilla blava o pastilla roja...
Cal ser valent i
apostar per la Vida, com diria Mario Alonso Puig davant els atzucacs quan
decideixes travessar una porta llavors apareixen els camins...els teus camins.
Avui....El temps
ha passat discretament, el desvincle necessari per a entendre que el dolor
passa i resta l’essència i la generositat del que ens va fer amics abans que amants
i després companys de vida. Ara som en pagines diferents però no desconeguts,
prioritats diferents però amb amics i afinitats comunes.
